Guys suck

Bé, el post d'aquesta setmana és un post d'un altre propòsit i de caire més "reflexiu" arran d'aquesta frase: "La felicidad está dentro de uno, no al lado de nadie." Realment m'ha fet pensar bastant (i les vivències de la setmana també).

Què és això de que ens enganxem tant a les persones? Com pot ser que la nostra felicitat depengui d'un altre? És com allò que deia un filòsof (Locke o Mill?) que si tots estan contents, tu ho estàs però si els altres no ho estan, tu no pots aconseguir-ho. Però quina ximpleria és aquesta?

No dic que la felicitat sigui un objectiu egoista, jo crec que es una cosa de més d'un però ja me'n vaig cap al tema espiritual. El que sí m'esvera és que creguem que depen dels amors humans. Que, sobretot les noies, ho passem tan i tan malament per un trosset de carn amb quatre pèls al cap i a la barbeta. Quants maldecaps ens porten els del sexe oposat! Realment, tinc més d'una amiga que li encantaria que s'extingissin de la terra durant una temporadeta... Que tranquil·les viuríem moltes, no? Encara que jo crec que seguiríem amb maldecaps amb les amigues, el treball o els germans. Al cap i a la fi, els pobres homes tenen un 40% de culpa, la resta la tenen les hormones. Però, ara en serio, aquest 40% no us el podrieu estalviar, princepets? 

Proposo dues assignatures noves a les escoles: llenguatge masculí per noies i llenguatge femení per nois. Per raons de complexitat, la durada de la primera seria més curta però no per això menys important.

En aquesta s'estudiarien els diferents tipus de mascle (per sort n'hi ha pocs) i el que volen dir amb les seves accions, expressions, etcètera  D'acord, perdria una mica de romanticisme però no em digueu que no ajudaria una miquetona. Així podriem aïllar moltes x que ens maregen de manera ràpida i sense dolor.

Desafortunadament, no controlo el món i tot ha de seguir com és: nosaltres preparant el cor perquè passeu i ens el trenqueu a trossets i després recomposar-lo i que algú altre ens el trenqui més i amb tot, vosaltres sense adonar-vos-en de res. Llei de vida? Espero que no. 

Tot i així i això sigui dit, jo no perdo l'esperança i suposo que arribarà algun dia que els fantàstics propòsits com "no més nois", "aquest és l'últim", "mai més maldecaps" i altres tòpics, es faran realitat, deixarem de ser tan masoques i madurarem d'una vegada.

Primera aventurilla

Y empieza nuestra pequeña aventura a la Costa Brava! 

Para empezar nos han tocado sitios diferentes en el bus. Cris está delante de todo y tiene una señora mayor al lado que creo que no la deja tranquila. A mí me ha tocado el asiento del medio del final de todo, sí, sí, en el que nadie se quiere sentar. A la izquierda dos mujeres habladoras y a la derecha la típica pareja dieciochoañera "perfecta": Él morenito con gafas de pasta y polo Ralph Lauren y ella rubia, guapa y con voz de chica de peli. No paran de hacerse fotos con el iPhone juntos. Como salga aunque sea mi brazo en alguna de las fotos los demando por no pedirme los derechos de imagen, queda dicho.

El viaje se presenta largo y... aburrido? No, eso nunca. Acabamos de pasar por la famosa fábrica que se despide de ti al salir de Barcelona. 

¡Allá vamos!

Al cabo de hora y media, por fin la señora de al lado de Cris se baja y yo puedo moverme felizmente adelante. En todo este rato he intentado distraerme escribiendo y escuchando música. En un momento de curiosidad he intentado conseguir algo más de información de los pichoncitos del iPhone pero no he conseguido ni sus nombres ya que cuando hablaban sólo se decian: "Amor, mira esto." "Amor, mira aquello." "Que guapo sales en esta foto, Amor!". En fin... sin comentarios.

Empezamos a ver el mar desde la ventana, que nervios, que nervios, queremos llegar ya a Llafranc! Por fin paramos en Palafrugell, cogemos otro bus a Llafranc y... ¡¡Aquí estamos!! Cuánto te he echado de menos, pequeño y adorable pueblo de la Costa Brava! Playita de arena gruesa con el agua profunda y verde oscuro! Gaviotas chillonas y olor a sal!

Entramos en casa... ¡la tenemos toda para nosotras! Ya es la hora de cenar y estamos hambrientas, así que yo pongo la mesa en el salón y Cris se encarga de preparar la cena, menudo descubrimiento, Cris chef! Tenéis que probar su sopa de galets (a mi, como a Mafalda, no me gusta la sopa y me ha encantado...).

¡Sólo llevamos unas horitas pero ya lo estamos pasando en grande!

¡Hasta la próxima y a por todas!

Un propòsit d'estiu

I per fi arriba l'estiu de 2on de batxillerat. L'estiu 2013, no un estiu qualsevol, l'Estiu amb majúscula. Quant de temps somiant amb ell, quants esforços per arribar-hi, quantes nits estudiant, quant estrès... I aquí està! Nou i per estrenar!

Aquest és l'estiu que tants adults recorden amb nostàlgia i tants escolars volen aconseguir. Però només nosaltres, recent selectes i quasi universitaris, tenim la sort de viure'l. Aquest cop ens toca. I per això, tots volem que sigui memorable, únic, diferent, perfecte.

Ara ve la pregunta: com ens ho fem per aconseguir-ho? Personalment jo en tinc preparada una... Penso fer de tot amb una norma: passar-m'ho genial sense buscar passar-m'ho genial. Eing? Us explico:

Primer de tot estaré amb la meva família, que falta n'hi ha. Després d'aquest curs en el que he estat tan absent a casa, tants diumenges a la biblioteca, a tants sopars i festes amb amics, crec que he mig oblidat el que era estar en família. Aquells qui han aguantat els meus cops de mal humor, el meu cansament, les meves presses, i m'han ajudat en tot el que han pogut, mereixen que el meu estiu sigui també seu. Passaré estona amb cadascun dels meus germans, tindré grans xerrades amb els meus pares, farem les famoses partides de Risk i poker, mirarem les estrelles a la nit, anirem a la platja, jugarem a pales... Aquest serà un dels pilars d'aquest estiu. A veure si ho compleixo.

En segon lloc, serà un estiu en el que inclouré un hobby nou: escriure. 

Escriuré cada dia alguna cosa: una postal, una carta, un email llarg... I per complir i motivar aquest propòsit he obert aquest blog amb aquest títol. Aquí aniré explicant les vivències de l'Estiu.

Tenim uns 94 dies i 14 setmanes per endavant, a aprofitar cada un i viure'l intensament donant-nos als altres, que així és com aconseguirem que sigui increïble!

A per totes!!