La princesse et la lumière

"Un roi avait une fille.
Elle était belle, mais ne manifestait pas le désir de se marier.
Les prétendants, tous, étaient éconduits.
Le père finit par demander à sa fille : Dis-moi comment tu voudrais ton bien-aimé.
-    Mon père, répond la jeune fille, j’épouserai celui qui saura remplir toute la pièce.
-    C’est tout ? 
-    Oui.
Le père a transmis le message, et la condition, saugrenue sans doute, a circulé dans le pays. Un premier homme est arrivé. Il a apporté des roses. Une chambre entière pleine de roses.
La princesse est arrivée. Elle a regardé
. -    Père, entre les roses, il reste de la place.
Un deuxième prétendant est arrivé. Il apportait des coussins par centaines, qu’il a entassés dans la chambre.
La princesse est arrivée. Elle a regardé.
-    Père, entre les coussins, il reste de la place ? je n’épouserai pas cet homme.
Un troisième est arrivé, il avait les mains vides. Il a demandé qu’on enlève tous les meubles de la chambres. Il a attendu la nuit. 
Alors dans la chambre il a allumé une bougie.
La lumière a rempli toute la pièce.
La princesse l’a épousé.
Mais le soir des noces, elle lui a dit : 
Tu sais, il y avait un espace dans la pièce qui n’était pas rempli.
-    Où ? a demandé le jeune homme.
-    Sous la bougie. Sous la bougie il n’y avait pas de lumière.
-    Alors, a demandé le jeune homme vexé, pourquoi m’as-tu épousé quand même ? 
Elle a attendu un moment avant de répondre. Elle a souri :
-    Pour que tu saches que, quelle que soit la lumière que je mettrai pour toi dans mon cœur, il y aura toujours une zone d’ombre qu’il faudra respecter."

Ets molt més que això

Ets molt més que carn i ossos, ets molt més que una cara en un mirall. 

Mira't. Mira't bé. Contempla. I diga'm què hi veus. Diga'm què t'agrada i que no, que canviaries, de què presumeixes, a què aspires.

Diga'm el que has fet, el que fas, cap on vas. Parla'm dels errors, dels encerts, de les glories, de les misèries. I del que t'arrepenteixes. Del que voldries no haver viscut mai, del que tornaries enrere per canviar-ho i fer-ho diferent. Del que t'ha trencat i t'ha fet sentir tant que t'ha mort el sentiment. Del que t'han fet, del que has fet, del que t'has fet. I amb tot això pensa: qui ets? 

Però deixa'm respondre a mi.

No ets el que creus que ets. No ets una cara, no ets unes accions. No ets un error, no ets una casualitat. No ets un cervell, un caràcter, uns defectes i unes virtuts. Ets molt més que això.

Ets un regal que cada dia es desperta. Ets una llum que brilla més al món. Ets una festa, ets una bona notícia, ets un oceà per descobrir. Ets  aigua en mig del Sahara, ets una alegria a l'univers. Ets un campió. Ets un vencedor.

I no ho oblidis: ets únic. Irrepetible, increïble i especial. Ets l'objecte més preuat pagat en sang, diamant i or. La teva vida val totes les vides i totes les vides valen la teva. 
Ets preciós i valuós. 

Ets tot. Ets tu. Ets persona. I ets el millor que mai ha passat.

El principi del final

Avui brindarem per tu. Avui aixecarem les copes amb bombolles i cridarem el teu nom ben fort. 

Miraràs el tovalló sobre la taula, t'enrojolaràs i somriuràs tímid. Et direm que ens adrecis unes paraules, i, després de fer-te pregar una mica, ens donaràs les gràcies per aquests anys. I em miraràs. 

Llavors, algú començarà a aplaudir, alguna s'emocionarà i tot serà xivarri i festa altre cop al compàs del so del piano. 

El dia de sempre, com cada any, al restaurant de sempre, ens hem reunit per celebrar el teu aniversari. Curiosament només aquesta data aconsegueix reunir tota la colla com en els vells temps, després de tantes dècades. Què diferents érem i què diferents seguim sent, després de 20 anys...

Anem recollint, els cambrers estan perdent la paciència amb aquests clients de trenta i pocs que arriben puntuals amb l'arribada de la calor.

Hem passat el sopar recordant velles anècdotes, en les quals gairebé sempre tu eres present; rient i sospirant amb nostàlgia els dies d'escola. Ens vam conèixer als 3 anys, altres als 10 i altres van arribar l'últim curs com si hi haguessin estat tota la vida.

No ens hem oblidat de xafardejar una mica sobre la classe dels de lletres i del que  se n'hauria fet d'ells, com tampoc d'on deuen haver anat a parar alguns professors. Sempre sarcàstic, has dit que tant de bo alguns ja s'hagin jubilat després de la guerra. Encara no entenc com podies tenir aquesta etiqueta d'alumne modèlic; ser fill del director no significa adquirir la seva disciplina i compostura. 

Perquè realment els que et coneixíem sabíem que no era el teu cas.

Sortim a fora, encara refresca, el rastre del pas de l'hivern per la ciutat no marxa tant de pressa. Tothom s'acomiada i s'excusa per marxar tant d'hora. "Això ja no són els 50." "Un altre dia anem a la Góndola fins tard." "Demà haig de portar a l'escola als nens." El de sempre, però cada any amb veu més cansada. I més madura.

Ja ha marxat tothom, t'han estirat les orelles i cantat en les mil i unes entonacions i desafinacions possibles. Quedem tu i jo, sempre els últims. Això també és tradició. 

"On anem senyoreta?" em mires amb cara divertida. Els trenta-dos anys que acabes de fer no es noten en la vitalitat d'aquests ulls mel, que brillen amb la tènue llum dels fanals, com quan en tenies tretze.

La pregunta ha estat pura formalitat ja que sabem perfectament on anirem. Caminant, sense agafar el tramvia ni la bici, baixem Via Laietana fins l'Avinguda de la catedral. Uns quants carrers i arribem a la plaça de Sant Felip Neri:

el nostre petit amagatall. Allà on tot començà.

Entre muntanyes

Aquell lloc on la pau és la primícia. 

On el cel s'apropa a la terra. On ja no hi ha diferencies entre la gent, on tots som fills d'una sola mare.

On sembla que s'ha parat el temps. On el temps passa volant. 

On la llengua és l'alegria i la nit és el silenci. 

Aquell lloc que no tothom coneix. Aquell lloc perdut en la immensitat de la Terra. 

Aquell lloc on no només et trobes amb tu mateix. Aquell mirall de la teva vida, on reposes per agafar empenta i seguir endavant. 

O potser per canviar de perspectiva. 

Allà on s'esdevenen miracles, però no necessàriament materials. 

Allà, on pots arribar amb la vida destrossada, desfeta i a punt de la mort...

I reviure i tornar a enlairar el vol... 
per començar de nou la teva vida.

El que m'emporto de tu

M'emporto el teu jersei, el que sempre em deixaves els dies de pluja. Te l'he robat de l'armari, sé que no te'l tornaràs a posar.

M'emporto aquell somriure estúpid que se t'escapava al veure'm i intentaves dissimular posant-te tot seriòs de cop. M'emporto la capsa de mistos, el coixí vermell i la pesseta amb forat que et penjava del coll. No penso escoltar les teves queixes, és tot el que et demano a canvi.M'emporto aquells silencis aterridors i aquelles paraules amables. M'emporto les mentides, les moltes i diferents mentides: les grans, les piadoses, les dolces, les promeses, les punyents. Les guardaré en aquell calaix amagat per treure-les quan vulgui patir. 

Et deixo tota la resta, sé que anirà a les deixalles sense pensar-t'ho dos cops. Sé que ets vital i que, quan no vius les coses, aquestes passen a perdre tota l'estima que els hi havies tingut. Que no tens en consideració el temps, les persones, els sacrificis i l'esforç. Ni la paciència. Ni la raó. 

Dius que has patit i mai t'he vist de dol, que estimes i mai t'he vist esperar, que penses i mai t'he vist lluitar per un ideal.

Ara em somriuràs i em diràs que sí amb el cap. Diràs que tinc raó, donaràs mitja volta i marxaràs. Ni ho reflexionaràs, què més et dóna, ja tens el que vols. I amb aquesta simplicitat seguiràs la teva vida.

Sense recordar-me. A qui li explicaràs la nostra història? A qui li xiuxiuejaràs els meus secrets? A ningú. Els oblidaràs com un dia vas oblidar els d'ella. I els d'ella.

Però tot el que tu em vas dir, tot el que li estàs repetint ara suaument a cau d'orella, o bé davant el mar, o bé sota les estrelles; allò jo no ho oblidaré però tampoc m'ho emportaré.

En faré un poema, ho cremaré de nit. Ho enterraré a la sorra o ho cridaré al vent.

I així marxarà volant, secament i sense fressa, com tu un matí de primavera vas fer.

Young

"We are the reckless, we are the wild youth." 
We sleep at morning and we live at night. - We dance, we kiss, we sing, we drink. We live as much as we can.- We FEEL as much as we can. We try to confuse these feelings with love. But they aren't. And we know it. But we still pretend they are. - We wanna feel, feel... Until it's gone. Until we can't feel a thing. Until we're broken. Until we're lost. Until we've got nothing and no one. We're alone.- We give everyone our best forced smile, but we're about to start crying in every moment. We need love, we need love, we think. And we look for it. And we look for it desperately. We look for it in parties, in one night stands. We confuse love with desire. - We listen to romantic songs actually talking about a single passionate night. We want to be unique but we sell our heart at the price of a drink. Or some vodka shots maybe.- We laugh, yes we do, and so loud, as it made our fears disappear for a moment.- Youth is wasted on the young. "And we talk about our future plans." We want to live for ever, we have a huge horizon above us, we want to fly but we're cutting ourselves our wings.- We're a bunch of losers. We are dying, and we're more and more dead every time we "live", we jump, we keep losing ourselves trying to find someone. Needing someone. Something. Somewhere. Needing true love. Needing the truth.- A truth that'll never appear at a hangover morning at 6am. 

Celeste

Y ella contaba las estrellas cada noche para ver si se movían. Se dio cuenta de que sí y se preguntaba como podría ser que astros tan lejanos y ajenos giraran todos alrededor de uno solo, pequeño e insignificante. Y una noche asombrada halló la respuesta: no estaban los astros entorno a la Tierra, sino la Tierra danzando con ellos.

Entonces saltó de la cama, saliese al balcón y subiese al tejado dónde lo encontraría para contarle llena de euforia su gran descubrimiento. La barba espesa y blanca del abuelo sonrió acariciando el telescopio. "Tu sí que eres una Galilei."

Only You

La trobaràs en un cafè, en una festa, en un sopar, a la facultat… No saps quan  i ella tampoc. Però algun dia arribarà. Quan menys t’ho esperis, omplirà la teva vida de llum. I tot semblarà tenir sentit. I tard o d’hora començarà una aventura sense fi que tindrà els dos com a protagonistes.

Sí, sí, molt bonic, però ella intentarà no posar-t’ho tan fàcil al principi. Et posarà a prova, de vegades sentiràs que juga amb tu. I sempre tindràs el gran dubte de si sí o si no fins que ella mateixa t’ho deixi clar. Bé, i tot això si ets el que busca... Perquè tot i que creguis que l’has elegida tu, la veritat és que ella és qui t’ha elegit i t’ha donat l’oportunitat d’intentar-ho. A ella potser no li interessarà un tipus de físic en concret però sí que té una llista de prioritats. Una llista de coses imprescindibles que, si no tens o no t’esforces a aconseguir,  has begut oli.

Aquesta llista no acostuma a ser llarga i no la trobaràs enganxada a la front de ningú. L’hauràs d’anar descobrint subtilment, però tampoc costa gaire endevinar el que busca una noia. Tot i així, hi ha criteris que tothom qui busca un amor de veritat té en comú. I una d’aquestes coses que ella t’exigirà és l’exclusivitat.

No és un caprici ni una cursileria, és un pilar i un fonament de l’amor. No és gelosia ni recel, però ella vol ser la única. Sap que potser hi ha hagut altres a la teva vida, és normal i d’això n’has après. De fet, li agradaria que arribés un punt en la vostre relació, en que, com a confidència, li expliquessis. Però l’exclusivitat que busca és d’ara i per sempre. No vol mitges tintes.

Vol que tu, i només tu, siguis el seu millor amic. El seu cor, la seva intimitat, fins els pensaments i secrets més profunds, vol entregar-te’ls. Però no te’ls vol donar com qui comparteix una taronja amb quatre. Vol que siguin teus i de ningú més. Per això compartirà amb tu coses que no ha donat a ningú. I, en retorn, vol que facis el mateix.

Tu i ella teniu amics i amigues, està clar... Però si vols que se’n adoni o, sense anar més lluny, si vols conquistar-la, has de demostrar-li que cap no t’interessa. Només ella. No cal que deixis de banda a tothom i comencis a venerar-la, això tampoc. El que et valorarà és el fet que no siguis un llibre obert que explica tot a tothom i, encara menys, a altres noies. Perquè, si ho fas, encara que no estigueu sortint, li estàs deixant clar que la teva intimitat podrà ser per ella, però també per algunes altres. 

I pots estar-ne segur que quan sortiu, això no canviarà. Ans el contrari, ja que, cada cop que tingueu una petita baralla, un moment més baix, una dificultat vostra, l’explicaràs a altres, destrossant el fet de ser només vostra. I és clar que pots demanar consells, i per això tens molts amics que poden ajudar-te. Però no cometis l’error d’anar a plorar-li a una altra noia perquè és perillós en molts sentits.

Així, aconsegueix que se senti irreemplaçable. Sap que té defectes, i molts, que hauràs de suportar, i que anireu llimant junts. Però també sabrà que la vols només a ella amb tot el que comporta.

Única. Tan sols per a tu. És el que serà si tu ho ets per ella. Val la pena? Tu decideixes.

Cuida-la

Aquesta és una de les meves entrades preferides del blog Café Desvelado... "Cuídala".

"Cuídala y ten mil detalles que la hagan enamorarse una y otra vez. Hay muchos deseando estar en tu lugar y ella te dio una oportunidad, te abrió las puertas de su vida y de su corazón y tú tienes que demostrarle cada día que mereció la pena. Cada día. A pesar de lo complejas y retorcidas que somos las mujeres, a pesar de que muchas veces no nos entendamos ni nosotras mismas. Paciencia. En el fondo, nos conformamos con las cosas más sencillas. Cuídala para que se sienta segura, protegida, y que sepa que contigo nada malo puede pasar. Haz que se sienta preciosa, valorada y querida, descubre por qué es especial, y entiende que nunca encontrarás a alguien igual. Por eso cógela de la mano y no la sueltes, no dejes que se apague la magia, la chispa, ni las ganas de besarla a todas horas.

Cuídala porque tu eres su hombre, su refugio, y tu única misión es hacerla feliz. Que nunca se te ocurra robarle una lágrima porque ella te eligió para que le saques mil sonrisas. Dale razones para confiar y sé tu mismo, ya ha conocido a muchos fantasmas. Ten algo que ofrecer, que aportar, y estate dispuesto a cambiar por ella si hace falta, porque se trata de complementarse y mejorar juntos. Cuídala y conócela en su versión original, conoce todas sus manías, sus debilidades, sus caprichos, su canción preferida, su forma de pensar, de sentir y de reír. Cuídala porque, simplemente, es lo único que espera de ti.

Y viceversa."

19

És increïble com un any pot ser com tota una vida...

Recuerdos

Una de las cosas que diferencia al ser humano del animal es la memoria. Somos capaces de retener momentos, olores, personas, números, definiciones e incluso textos todo dentro de nuestra cabecita.  Pero ésto es solo para empezar. Podemos llegar a reproducir, mimetizar y plasmar esos recuerdos, ya sea en un lienzo, un papel o en una pantalla de cine.

Sin embargo, lo que a mí me impresiona es el poder de los recuerdos. Hay personas (y muchas más de las que creemos) que viven de sus recuerdos. Claro está que los recuerdos nos definen y nos ayudan a saber quiénes somos pero a veces cometemos el vicio de olvidarnos que el recuerdo es algo pasado. Algo que ya no es, algo que ya no está. Sea lo que sea, si es recuerdo no está presente. Por lo tanto, ¿para qué darle demasiada importancia?

                                       

Gustave Flaubert decía que los recuerdos no pueblan nuestra soledad sino que la hacen más profunda. Y es que nos preocupamos de cosas que ya han pasado o simplemente nunca pasaron y les damos mil vueltas con el "que hubiera pasado si..." o "y si no..." descentrándonos de lo realmente importante: del presente, el ahora, el mañana. De la gente que ahora tenemos cerca, de nuestros amigos... Y si no cuidamos todo esto acabamos solos. Y más solos que la una, por haber estado tanto tiempo mirando hacia atrás.

Porque si lo que esperamos es que ese recuerdo vuelva, nunca ocurrirá. Como mucho sera un nuevo recuerdo parecido al anterior pero ése, de ese día de ese modo no volverá. Porque además, creo que los humanos tenemos cierta tendencia a extrapolar los recuerdos de manera que se nos borra lo malo y se exagera lo bueno. Y entonces surge "esa época en la que era más feliz" que nunca existió. Ese "día tan perfecto con esa persona", en el que en realidad llovió y nos peleamos, o esa "sopa tan deliciosa y única" que me encantó porque me moría de hambre y en realidad es la misma de siempre. Y aspiramos a un recuerdo manipulado e inexistente y esperamos sentados a que nos caiga del cielo.

Señores, ¡quien quiera peces que se moje el culo y deje de soñar! Olvidémonos del pasado, pasemos página y centrémonos en vivir. Busquemos y encontremos lo que queremos, no sólo pensando sino luchando, que obras son amores y no buenas razones. Que de los recuerdos sólo debemos sacar moralejas y lecciones y, como dice Rosana: "Guarda los buenos recuerdos... para los malos momentos."

Sal con una chica que lee - Rosemary Urquico

Este texto clarisimamente no lo he escrito yo pero es un "must read" (chicas para empezar a leer y chicos para tomar nota...).

Buenisimo.

"Encuentra una chica que lee. Sabrás que es una ávida lectora porque en su maleta siempre llevará un libro que aún no ha comenzado a leer. Es la que siempre mira amorosamente los estantes de las librerías, la que grita en silencio cuando encuentra el libro que quería. ¿Ves a esa chica un tanto extraña oliendo las páginas de un libro viejo en una librería de segunda mano? Es la lectora. Nunca puede resistirse a oler las páginas de un libro, y más si están amarillas.

Es la chica que está sentada en el café del final de la calle, leyendo mientras espera. Si le echas una mirada a su taza, la crema deslactosada ha adquirido una textura un tanto natosa y flota encima del café porque ella está absorta en la lectura, perdida en el mundo que el autor ha creado. Siéntate a su lado. Es posible que te eche una mirada llena de indignación porque la mayoría de las lectoras odian ser interrumpidas.

Pregúntale si le ha gustado el libro que tiene entre las manos. Invítala a otra taza de café y dile qué opinas de Murakami. Pregúntale si le encanta Alicia o si quisiera ser ella. Comprende que ella es consciente de la diferencia entre realidad y ficción pero que de todas maneras va a buscar que su vida se asemeje a su libro favorito. No será culpa tuya si lo hace. Por lo menos tiene que intentarlo.

Miéntele, si entiende de sintaxis también comprenderá tu necesidad de mentirle. Detrás de las palabras hay otras cosas: motivación, valor, matiz, diálogo; no será el fin del mundo. Fállale. La lectora sabe que el fracaso lleva al clímax y que todo tiene un final, pero también entiende que siempre existe la posibilidad de escribirle una segunda parte a la historia y que se puede volver a empezar una y otra vez y aun así seguir siendo el héroe. También es consciente de que durante la vida habrá que toparse con uno o dos villanos.

Si te llegas a encontrar una chica que lee mantenla cerca, y cuando a las dos de la mañana la pilles llorando y abrazando el libro contra su pecho, prepárale una taza de té y consiéntela. Es probable que la pierdas durante un par de horas pero siempre va a regresar a ti. Hablará de los protagonistas del libro como si fueran reales y es que, por un tiempo, siempre lo son.

Le propondrás matrimonio durante un viaje en globo o en medio de un concierto de rock, o quizás formularás la pregunta por absoluta casualidad la próxima vez que se enferme.

Sal con una chica que lee porque te lo mereces. Te mereces una mujer capaz de darte la vida más colorida que puedas imaginar. Si solo tienes para darle monotonía, horas trilladas y propuestas a medio cocinar, te vendrá mejor estar solo. Pero si quieres el mundo y los mundos que hay más allá, invita a salir a una chica que lee.

O mejor aún, a una que escriba". 

Putxet-Provenza

Aquí estoy, dispuesta a embarcar en el ferrocarril catalán. Las puertas del tren paran justo delante de mí. Se abren. Inspiro. Entro. Exhalo.

Sólo somos dos en todo el vagón. Un chico adormecido con los pies apoyados en el asiento de delante y yo. Me pregunto de donde procederá y, lo más importante, cual debe de ser su destino...

Llego a mi parada. El chico no se baja. Salgo del tren, me voy, dejo atrás un chico adormecido del que nunca sabré su nombre, su edad ni su vida.

Cada viaje en tren es un mundo, un mar de rostros, expresiones y colores que difícilmente volverán a estar así mezclados otra vez. Como una sinfonía improvisada. Como un buen jazz. Pero que sólo se puede escuchar observando atentamente. Y que nunca podrá ser recordado con precisa exactitud. Es la magia del momento. La magia de viajar.

Bye bye estiu

Feia molt, molt de temps des que vaig escriure per últim cop… El propòsit s’ha trencat, sí. Em podria excusar de mil maneres però no serviria de res.

A menys de 24 hores per a que les vacances acabin  entra la corrent “depressió pre-dilluns” o “depre dels diumenges al vespre” en la que, quan es tracta de l’últim diumenge de l’estiu, els símptomes són més exagerats.

L’estiu 2013... Si l’hagués de resumir en una paraula seria aquesta: intens. Ha estat un estiu molt intens en molts aspectes, probablement és per això que m’ha passat volant però alhora em sento molt diferent de la neneta que sortia de l’últim examen de la selectivitat amb llàgrimes als ulls. Ha estat un d’aquells estius que m’han canviat, com el de 2011. Experimentar una Jornada Mundial de la Joventut no deixa indiferent ni al més fred, ni al més apàtic. Algun dia escriuré una crònica d’aquesta JMJ, com vaig fer amb la de Madrid, però ara no és el moment.

A casa, sempre que s’acaba una etapa, unes vacances o similar ens reunim tots i comentem “la rosa i l’espina” que hem viscut. En moltes ocasions ens costa molt decidir una de les moltes roses que hem tingut i ens és difícil trobar alguna espina. L’espina d’aquest estiu no us la penso dir però la meva rosa ha estat repartida per tot arreu, diguem que en comptes d’una rosa han estat preciosos pètals que han format tota la flor. Ho sé, faig trampes i sí, sóc una cursi però no trobo una metàfora millor.

Un pètal: les colònies d’estiu fent de monitora. Un altre pètal: la capella rodoneta de Sao Paulo. Un altre pètal, el Papa Francesc. Un altre, la platja de Copacabana. Les nedades Llafranc-Calella; les estrelles a la terrassa; les havaneres amb la Myriam; la bici fins Palafrugell; aquell somriure ple de goig a Calella; les pelis avorrides amb tocs d’humor a la Ginebra; el “town girl”; les fonts de Montjuic; la pluja de setembre... I tants, tantíssim pètals d’aquesta grandiosa flor.

Una flor, una rosa, que té espines, i quantes! Però que al costat d’uns quants pètals no són res.

Bé, demà començo nova etapa: la Universitat. Us mentiria si us digués que em fa molta il·lusió i que estic nerviosa perquè, per alguna estranya raó, em sento completament indiferent. Serà la pluja...

Avui acaba l'estiu 2013. Avui mor, passa, finalitza. Com absolutament tot en aquest món, té un final. Però sempre hi ha alguna cosa que neix quan una altra mor així que... 

A per totes!!!

Nits d'Estiu

Nits d'estiu... 

Aquestes nits estirada al llit, amb la finestra oberta de bat a bat deixant que l'aire et refresqui... Escoltant la fressa dels veïns que han quedat amb amics... 

Mirant el cel, contemplant la lluna i les estrelles, sempre fidels al seu voltant... 

Veient passar avions i imaginar la ruta i destinació dels seus passatgers... 

Deixant que un calfred et recorri tot el cos... 

I que potser una llagrimeta continguda, desorientada o sense sentit et creui la galta... Recordant... Reflexionant... Pensant... Enyorant... Somiant...

Això són les nits d'estiu. No són frenesí, no són drames, no són balls ni soroll. 

Són pau, somni, silenci, estrelles, calfreds, avions, records, projectes, lluna, esperança, paciència, volar.

Compte enrere

Ja ha començat el compte enrere abans de pujar-nos a l'avió cap a Brasil... Només de pensar-hi se'm posa la pell de gallina. Després de dues setmanes de colònies, queden 7 dies per deixar Barcelona. Preparada? Ni un pèl. Nerviosa, impacient, expectant... 

Què ens espera? Com serà tot? Com serà la gent? Com serà Francesc?

Madrid 2011 va deixar una empremta inesborrable en mi, la millor experiència de la meva vida i ho segueixo afirmant... Tindrà Rio 2013 el mateix efecte? Aquesta és la intenció.

Créixer

És increïble com passa el temps. És molt estrany que hi hagi segons que semblin eterns i mesos que se t'escapin de les mans sense adonar-te'n. El temps és relatiu, ja ho va dir Einstein però això no volia dir que s'experimentés tan fort.

Aquest estiu vola, i de quina manera. Bé, en realitat, no només l'estiu sinó tot l'any, tot el curs, tot batxillerat. No sé si serà perquè, per bé o per mal, tinc molt bona memòria i m'enrecordo fins dels més mínims detalls de tot el que em succeeix, però estic espantada. Tot passa, tot corre, tot canvia. Sí, sempre li he donat part de raó al pobre Heràclit. No sóc la mateixa de fa dues setmanes ni seré igual dintre de tres. No em refereixo a algun canvi físic ni molt nototori però dins meu vaig aprenent, vaig donant passes de gegant cada dia. 

Reflexiono fets, frases, gent, paraules (i extranyament jo sóc de les que parla més que escolta) i arribo a conclusions. Observo i observo, busco i busco el què buscar... I així vaig formant qui sóc, com sóc i què sóc. També qui vull ser, com vull ser i què vull ser. Però el temps té molta pressa i no puc perdre'n ni una mica. Haig d'aconseguir exprimir-lo al màxim, donar-lo al màxim  i fer el que hagi de fer al màxim. 

Així, quan miri enrere, trobaré només bells, vius i plens records i per davant més temps preciós, que vola sense parar.

Guys suck

Bé, el post d'aquesta setmana és un post d'un altre propòsit i de caire més "reflexiu" arran d'aquesta frase: "La felicidad está dentro de uno, no al lado de nadie." Realment m'ha fet pensar bastant (i les vivències de la setmana també).

Què és això de que ens enganxem tant a les persones? Com pot ser que la nostra felicitat depengui d'un altre? És com allò que deia un filòsof (Locke o Mill?) que si tots estan contents, tu ho estàs però si els altres no ho estan, tu no pots aconseguir-ho. Però quina ximpleria és aquesta?

No dic que la felicitat sigui un objectiu egoista, jo crec que es una cosa de més d'un però ja me'n vaig cap al tema espiritual. El que sí m'esvera és que creguem que depen dels amors humans. Que, sobretot les noies, ho passem tan i tan malament per un trosset de carn amb quatre pèls al cap i a la barbeta. Quants maldecaps ens porten els del sexe oposat! Realment, tinc més d'una amiga que li encantaria que s'extingissin de la terra durant una temporadeta... Que tranquil·les viuríem moltes, no? Encara que jo crec que seguiríem amb maldecaps amb les amigues, el treball o els germans. Al cap i a la fi, els pobres homes tenen un 40% de culpa, la resta la tenen les hormones. Però, ara en serio, aquest 40% no us el podrieu estalviar, princepets? 

Proposo dues assignatures noves a les escoles: llenguatge masculí per noies i llenguatge femení per nois. Per raons de complexitat, la durada de la primera seria més curta però no per això menys important.

En aquesta s'estudiarien els diferents tipus de mascle (per sort n'hi ha pocs) i el que volen dir amb les seves accions, expressions, etcètera  D'acord, perdria una mica de romanticisme però no em digueu que no ajudaria una miquetona. Així podriem aïllar moltes x que ens maregen de manera ràpida i sense dolor.

Desafortunadament, no controlo el món i tot ha de seguir com és: nosaltres preparant el cor perquè passeu i ens el trenqueu a trossets i després recomposar-lo i que algú altre ens el trenqui més i amb tot, vosaltres sense adonar-vos-en de res. Llei de vida? Espero que no. 

Tot i així i això sigui dit, jo no perdo l'esperança i suposo que arribarà algun dia que els fantàstics propòsits com "no més nois", "aquest és l'últim", "mai més maldecaps" i altres tòpics, es faran realitat, deixarem de ser tan masoques i madurarem d'una vegada.

Primera aventurilla

Y empieza nuestra pequeña aventura a la Costa Brava! 

Para empezar nos han tocado sitios diferentes en el bus. Cris está delante de todo y tiene una señora mayor al lado que creo que no la deja tranquila. A mí me ha tocado el asiento del medio del final de todo, sí, sí, en el que nadie se quiere sentar. A la izquierda dos mujeres habladoras y a la derecha la típica pareja dieciochoañera "perfecta": Él morenito con gafas de pasta y polo Ralph Lauren y ella rubia, guapa y con voz de chica de peli. No paran de hacerse fotos con el iPhone juntos. Como salga aunque sea mi brazo en alguna de las fotos los demando por no pedirme los derechos de imagen, queda dicho.

El viaje se presenta largo y... aburrido? No, eso nunca. Acabamos de pasar por la famosa fábrica que se despide de ti al salir de Barcelona. 

¡Allá vamos!

Al cabo de hora y media, por fin la señora de al lado de Cris se baja y yo puedo moverme felizmente adelante. En todo este rato he intentado distraerme escribiendo y escuchando música. En un momento de curiosidad he intentado conseguir algo más de información de los pichoncitos del iPhone pero no he conseguido ni sus nombres ya que cuando hablaban sólo se decian: "Amor, mira esto." "Amor, mira aquello." "Que guapo sales en esta foto, Amor!". En fin... sin comentarios.

Empezamos a ver el mar desde la ventana, que nervios, que nervios, queremos llegar ya a Llafranc! Por fin paramos en Palafrugell, cogemos otro bus a Llafranc y... ¡¡Aquí estamos!! Cuánto te he echado de menos, pequeño y adorable pueblo de la Costa Brava! Playita de arena gruesa con el agua profunda y verde oscuro! Gaviotas chillonas y olor a sal!

Entramos en casa... ¡la tenemos toda para nosotras! Ya es la hora de cenar y estamos hambrientas, así que yo pongo la mesa en el salón y Cris se encarga de preparar la cena, menudo descubrimiento, Cris chef! Tenéis que probar su sopa de galets (a mi, como a Mafalda, no me gusta la sopa y me ha encantado...).

¡Sólo llevamos unas horitas pero ya lo estamos pasando en grande!

¡Hasta la próxima y a por todas!

Un propòsit d'estiu

I per fi arriba l'estiu de 2on de batxillerat. L'estiu 2013, no un estiu qualsevol, l'Estiu amb majúscula. Quant de temps somiant amb ell, quants esforços per arribar-hi, quantes nits estudiant, quant estrès... I aquí està! Nou i per estrenar!

Aquest és l'estiu que tants adults recorden amb nostàlgia i tants escolars volen aconseguir. Però només nosaltres, recent selectes i quasi universitaris, tenim la sort de viure'l. Aquest cop ens toca. I per això, tots volem que sigui memorable, únic, diferent, perfecte.

Ara ve la pregunta: com ens ho fem per aconseguir-ho? Personalment jo en tinc preparada una... Penso fer de tot amb una norma: passar-m'ho genial sense buscar passar-m'ho genial. Eing? Us explico:

Primer de tot estaré amb la meva família, que falta n'hi ha. Després d'aquest curs en el que he estat tan absent a casa, tants diumenges a la biblioteca, a tants sopars i festes amb amics, crec que he mig oblidat el que era estar en família. Aquells qui han aguantat els meus cops de mal humor, el meu cansament, les meves presses, i m'han ajudat en tot el que han pogut, mereixen que el meu estiu sigui també seu. Passaré estona amb cadascun dels meus germans, tindré grans xerrades amb els meus pares, farem les famoses partides de Risk i poker, mirarem les estrelles a la nit, anirem a la platja, jugarem a pales... Aquest serà un dels pilars d'aquest estiu. A veure si ho compleixo.

En segon lloc, serà un estiu en el que inclouré un hobby nou: escriure. 

Escriuré cada dia alguna cosa: una postal, una carta, un email llarg... I per complir i motivar aquest propòsit he obert aquest blog amb aquest títol. Aquí aniré explicant les vivències de l'Estiu.

Tenim uns 94 dies i 14 setmanes per endavant, a aprofitar cada un i viure'l intensament donant-nos als altres, que així és com aconseguirem que sigui increïble!

A per totes!!