Sal con una chica que lee - Rosemary Urquico

Este texto clarisimamente no lo he escrito yo pero es un "must read" (chicas para empezar a leer y chicos para tomar nota...).

Buenisimo.

"Encuentra una chica que lee. Sabrás que es una ávida lectora porque en su maleta siempre llevará un libro que aún no ha comenzado a leer. Es la que siempre mira amorosamente los estantes de las librerías, la que grita en silencio cuando encuentra el libro que quería. ¿Ves a esa chica un tanto extraña oliendo las páginas de un libro viejo en una librería de segunda mano? Es la lectora. Nunca puede resistirse a oler las páginas de un libro, y más si están amarillas.

Es la chica que está sentada en el café del final de la calle, leyendo mientras espera. Si le echas una mirada a su taza, la crema deslactosada ha adquirido una textura un tanto natosa y flota encima del café porque ella está absorta en la lectura, perdida en el mundo que el autor ha creado. Siéntate a su lado. Es posible que te eche una mirada llena de indignación porque la mayoría de las lectoras odian ser interrumpidas.

Pregúntale si le ha gustado el libro que tiene entre las manos. Invítala a otra taza de café y dile qué opinas de Murakami. Pregúntale si le encanta Alicia o si quisiera ser ella. Comprende que ella es consciente de la diferencia entre realidad y ficción pero que de todas maneras va a buscar que su vida se asemeje a su libro favorito. No será culpa tuya si lo hace. Por lo menos tiene que intentarlo.

Miéntele, si entiende de sintaxis también comprenderá tu necesidad de mentirle. Detrás de las palabras hay otras cosas: motivación, valor, matiz, diálogo; no será el fin del mundo. Fállale. La lectora sabe que el fracaso lleva al clímax y que todo tiene un final, pero también entiende que siempre existe la posibilidad de escribirle una segunda parte a la historia y que se puede volver a empezar una y otra vez y aun así seguir siendo el héroe. También es consciente de que durante la vida habrá que toparse con uno o dos villanos.

Si te llegas a encontrar una chica que lee mantenla cerca, y cuando a las dos de la mañana la pilles llorando y abrazando el libro contra su pecho, prepárale una taza de té y consiéntela. Es probable que la pierdas durante un par de horas pero siempre va a regresar a ti. Hablará de los protagonistas del libro como si fueran reales y es que, por un tiempo, siempre lo son.

Le propondrás matrimonio durante un viaje en globo o en medio de un concierto de rock, o quizás formularás la pregunta por absoluta casualidad la próxima vez que se enferme.

Sal con una chica que lee porque te lo mereces. Te mereces una mujer capaz de darte la vida más colorida que puedas imaginar. Si solo tienes para darle monotonía, horas trilladas y propuestas a medio cocinar, te vendrá mejor estar solo. Pero si quieres el mundo y los mundos que hay más allá, invita a salir a una chica que lee.

O mejor aún, a una que escriba". 

Putxet-Provenza

Aquí estoy, dispuesta a embarcar en el ferrocarril catalán. Las puertas del tren paran justo delante de mí. Se abren. Inspiro. Entro. Exhalo.

Sólo somos dos en todo el vagón. Un chico adormecido con los pies apoyados en el asiento de delante y yo. Me pregunto de donde procederá y, lo más importante, cual debe de ser su destino...

Llego a mi parada. El chico no se baja. Salgo del tren, me voy, dejo atrás un chico adormecido del que nunca sabré su nombre, su edad ni su vida.

Cada viaje en tren es un mundo, un mar de rostros, expresiones y colores que difícilmente volverán a estar así mezclados otra vez. Como una sinfonía improvisada. Como un buen jazz. Pero que sólo se puede escuchar observando atentamente. Y que nunca podrá ser recordado con precisa exactitud. Es la magia del momento. La magia de viajar.

Bye bye estiu

Feia molt, molt de temps des que vaig escriure per últim cop… El propòsit s’ha trencat, sí. Em podria excusar de mil maneres però no serviria de res.

A menys de 24 hores per a que les vacances acabin  entra la corrent “depressió pre-dilluns” o “depre dels diumenges al vespre” en la que, quan es tracta de l’últim diumenge de l’estiu, els símptomes són més exagerats.

L’estiu 2013... Si l’hagués de resumir en una paraula seria aquesta: intens. Ha estat un estiu molt intens en molts aspectes, probablement és per això que m’ha passat volant però alhora em sento molt diferent de la neneta que sortia de l’últim examen de la selectivitat amb llàgrimes als ulls. Ha estat un d’aquells estius que m’han canviat, com el de 2011. Experimentar una Jornada Mundial de la Joventut no deixa indiferent ni al més fred, ni al més apàtic. Algun dia escriuré una crònica d’aquesta JMJ, com vaig fer amb la de Madrid, però ara no és el moment.

A casa, sempre que s’acaba una etapa, unes vacances o similar ens reunim tots i comentem “la rosa i l’espina” que hem viscut. En moltes ocasions ens costa molt decidir una de les moltes roses que hem tingut i ens és difícil trobar alguna espina. L’espina d’aquest estiu no us la penso dir però la meva rosa ha estat repartida per tot arreu, diguem que en comptes d’una rosa han estat preciosos pètals que han format tota la flor. Ho sé, faig trampes i sí, sóc una cursi però no trobo una metàfora millor.

Un pètal: les colònies d’estiu fent de monitora. Un altre pètal: la capella rodoneta de Sao Paulo. Un altre pètal, el Papa Francesc. Un altre, la platja de Copacabana. Les nedades Llafranc-Calella; les estrelles a la terrassa; les havaneres amb la Myriam; la bici fins Palafrugell; aquell somriure ple de goig a Calella; les pelis avorrides amb tocs d’humor a la Ginebra; el “town girl”; les fonts de Montjuic; la pluja de setembre... I tants, tantíssim pètals d’aquesta grandiosa flor.

Una flor, una rosa, que té espines, i quantes! Però que al costat d’uns quants pètals no són res.

Bé, demà començo nova etapa: la Universitat. Us mentiria si us digués que em fa molta il·lusió i que estic nerviosa perquè, per alguna estranya raó, em sento completament indiferent. Serà la pluja...

Avui acaba l'estiu 2013. Avui mor, passa, finalitza. Com absolutament tot en aquest món, té un final. Però sempre hi ha alguna cosa que neix quan una altra mor així que... 

A per totes!!!

Nits d'Estiu

Nits d'estiu... 

Aquestes nits estirada al llit, amb la finestra oberta de bat a bat deixant que l'aire et refresqui... Escoltant la fressa dels veïns que han quedat amb amics... 

Mirant el cel, contemplant la lluna i les estrelles, sempre fidels al seu voltant... 

Veient passar avions i imaginar la ruta i destinació dels seus passatgers... 

Deixant que un calfred et recorri tot el cos... 

I que potser una llagrimeta continguda, desorientada o sense sentit et creui la galta... Recordant... Reflexionant... Pensant... Enyorant... Somiant...

Això són les nits d'estiu. No són frenesí, no són drames, no són balls ni soroll. 

Són pau, somni, silenci, estrelles, calfreds, avions, records, projectes, lluna, esperança, paciència, volar.

Compte enrere

Ja ha començat el compte enrere abans de pujar-nos a l'avió cap a Brasil... Només de pensar-hi se'm posa la pell de gallina. Després de dues setmanes de colònies, queden 7 dies per deixar Barcelona. Preparada? Ni un pèl. Nerviosa, impacient, expectant... 

Què ens espera? Com serà tot? Com serà la gent? Com serà Francesc?

Madrid 2011 va deixar una empremta inesborrable en mi, la millor experiència de la meva vida i ho segueixo afirmant... Tindrà Rio 2013 el mateix efecte? Aquesta és la intenció.

Créixer

És increïble com passa el temps. És molt estrany que hi hagi segons que semblin eterns i mesos que se t'escapin de les mans sense adonar-te'n. El temps és relatiu, ja ho va dir Einstein però això no volia dir que s'experimentés tan fort.

Aquest estiu vola, i de quina manera. Bé, en realitat, no només l'estiu sinó tot l'any, tot el curs, tot batxillerat. No sé si serà perquè, per bé o per mal, tinc molt bona memòria i m'enrecordo fins dels més mínims detalls de tot el que em succeeix, però estic espantada. Tot passa, tot corre, tot canvia. Sí, sempre li he donat part de raó al pobre Heràclit. No sóc la mateixa de fa dues setmanes ni seré igual dintre de tres. No em refereixo a algun canvi físic ni molt nototori però dins meu vaig aprenent, vaig donant passes de gegant cada dia. 

Reflexiono fets, frases, gent, paraules (i extranyament jo sóc de les que parla més que escolta) i arribo a conclusions. Observo i observo, busco i busco el què buscar... I així vaig formant qui sóc, com sóc i què sóc. També qui vull ser, com vull ser i què vull ser. Però el temps té molta pressa i no puc perdre'n ni una mica. Haig d'aconseguir exprimir-lo al màxim, donar-lo al màxim  i fer el que hagi de fer al màxim. 

Així, quan miri enrere, trobaré només bells, vius i plens records i per davant més temps preciós, que vola sense parar.

Guys suck

Bé, el post d'aquesta setmana és un post d'un altre propòsit i de caire més "reflexiu" arran d'aquesta frase: "La felicidad está dentro de uno, no al lado de nadie." Realment m'ha fet pensar bastant (i les vivències de la setmana també).

Què és això de que ens enganxem tant a les persones? Com pot ser que la nostra felicitat depengui d'un altre? És com allò que deia un filòsof (Locke o Mill?) que si tots estan contents, tu ho estàs però si els altres no ho estan, tu no pots aconseguir-ho. Però quina ximpleria és aquesta?

No dic que la felicitat sigui un objectiu egoista, jo crec que es una cosa de més d'un però ja me'n vaig cap al tema espiritual. El que sí m'esvera és que creguem que depen dels amors humans. Que, sobretot les noies, ho passem tan i tan malament per un trosset de carn amb quatre pèls al cap i a la barbeta. Quants maldecaps ens porten els del sexe oposat! Realment, tinc més d'una amiga que li encantaria que s'extingissin de la terra durant una temporadeta... Que tranquil·les viuríem moltes, no? Encara que jo crec que seguiríem amb maldecaps amb les amigues, el treball o els germans. Al cap i a la fi, els pobres homes tenen un 40% de culpa, la resta la tenen les hormones. Però, ara en serio, aquest 40% no us el podrieu estalviar, princepets? 

Proposo dues assignatures noves a les escoles: llenguatge masculí per noies i llenguatge femení per nois. Per raons de complexitat, la durada de la primera seria més curta però no per això menys important.

En aquesta s'estudiarien els diferents tipus de mascle (per sort n'hi ha pocs) i el que volen dir amb les seves accions, expressions, etcètera  D'acord, perdria una mica de romanticisme però no em digueu que no ajudaria una miquetona. Així podriem aïllar moltes x que ens maregen de manera ràpida i sense dolor.

Desafortunadament, no controlo el món i tot ha de seguir com és: nosaltres preparant el cor perquè passeu i ens el trenqueu a trossets i després recomposar-lo i que algú altre ens el trenqui més i amb tot, vosaltres sense adonar-vos-en de res. Llei de vida? Espero que no. 

Tot i així i això sigui dit, jo no perdo l'esperança i suposo que arribarà algun dia que els fantàstics propòsits com "no més nois", "aquest és l'últim", "mai més maldecaps" i altres tòpics, es faran realitat, deixarem de ser tan masoques i madurarem d'una vegada.

Primera aventurilla

Y empieza nuestra pequeña aventura a la Costa Brava! 

Para empezar nos han tocado sitios diferentes en el bus. Cris está delante de todo y tiene una señora mayor al lado que creo que no la deja tranquila. A mí me ha tocado el asiento del medio del final de todo, sí, sí, en el que nadie se quiere sentar. A la izquierda dos mujeres habladoras y a la derecha la típica pareja dieciochoañera "perfecta": Él morenito con gafas de pasta y polo Ralph Lauren y ella rubia, guapa y con voz de chica de peli. No paran de hacerse fotos con el iPhone juntos. Como salga aunque sea mi brazo en alguna de las fotos los demando por no pedirme los derechos de imagen, queda dicho.

El viaje se presenta largo y... aburrido? No, eso nunca. Acabamos de pasar por la famosa fábrica que se despide de ti al salir de Barcelona. 

¡Allá vamos!

Al cabo de hora y media, por fin la señora de al lado de Cris se baja y yo puedo moverme felizmente adelante. En todo este rato he intentado distraerme escribiendo y escuchando música. En un momento de curiosidad he intentado conseguir algo más de información de los pichoncitos del iPhone pero no he conseguido ni sus nombres ya que cuando hablaban sólo se decian: "Amor, mira esto." "Amor, mira aquello." "Que guapo sales en esta foto, Amor!". En fin... sin comentarios.

Empezamos a ver el mar desde la ventana, que nervios, que nervios, queremos llegar ya a Llafranc! Por fin paramos en Palafrugell, cogemos otro bus a Llafranc y... ¡¡Aquí estamos!! Cuánto te he echado de menos, pequeño y adorable pueblo de la Costa Brava! Playita de arena gruesa con el agua profunda y verde oscuro! Gaviotas chillonas y olor a sal!

Entramos en casa... ¡la tenemos toda para nosotras! Ya es la hora de cenar y estamos hambrientas, así que yo pongo la mesa en el salón y Cris se encarga de preparar la cena, menudo descubrimiento, Cris chef! Tenéis que probar su sopa de galets (a mi, como a Mafalda, no me gusta la sopa y me ha encantado...).

¡Sólo llevamos unas horitas pero ya lo estamos pasando en grande!

¡Hasta la próxima y a por todas!

Un propòsit d'estiu

I per fi arriba l'estiu de 2on de batxillerat. L'estiu 2013, no un estiu qualsevol, l'Estiu amb majúscula. Quant de temps somiant amb ell, quants esforços per arribar-hi, quantes nits estudiant, quant estrès... I aquí està! Nou i per estrenar!

Aquest és l'estiu que tants adults recorden amb nostàlgia i tants escolars volen aconseguir. Però només nosaltres, recent selectes i quasi universitaris, tenim la sort de viure'l. Aquest cop ens toca. I per això, tots volem que sigui memorable, únic, diferent, perfecte.

Ara ve la pregunta: com ens ho fem per aconseguir-ho? Personalment jo en tinc preparada una... Penso fer de tot amb una norma: passar-m'ho genial sense buscar passar-m'ho genial. Eing? Us explico:

Primer de tot estaré amb la meva família, que falta n'hi ha. Després d'aquest curs en el que he estat tan absent a casa, tants diumenges a la biblioteca, a tants sopars i festes amb amics, crec que he mig oblidat el que era estar en família. Aquells qui han aguantat els meus cops de mal humor, el meu cansament, les meves presses, i m'han ajudat en tot el que han pogut, mereixen que el meu estiu sigui també seu. Passaré estona amb cadascun dels meus germans, tindré grans xerrades amb els meus pares, farem les famoses partides de Risk i poker, mirarem les estrelles a la nit, anirem a la platja, jugarem a pales... Aquest serà un dels pilars d'aquest estiu. A veure si ho compleixo.

En segon lloc, serà un estiu en el que inclouré un hobby nou: escriure. 

Escriuré cada dia alguna cosa: una postal, una carta, un email llarg... I per complir i motivar aquest propòsit he obert aquest blog amb aquest títol. Aquí aniré explicant les vivències de l'Estiu.

Tenim uns 94 dies i 14 setmanes per endavant, a aprofitar cada un i viure'l intensament donant-nos als altres, que així és com aconseguirem que sigui increïble!

A per totes!!