M'emporto aquell somriure estúpid que se t'escapava al veure'm i intentaves dissimular posant-te tot seriòs de cop. M'emporto la capsa de mistos, el coixí vermell i la pesseta amb forat que et penjava del coll. No penso escoltar les teves queixes, és tot el que et demano a canvi.M'emporto aquells silencis aterridors i aquelles paraules amables. M'emporto les mentides, les moltes i diferents mentides: les grans, les piadoses, les dolces, les promeses, les punyents. Les guardaré en aquell calaix amagat per treure-les quan vulgui patir.
Et deixo tota la resta, sé que anirà a les deixalles sense pensar-t'ho dos cops. Sé que ets vital i que, quan no vius les coses, aquestes passen a perdre tota l'estima que els hi havies tingut. Que no tens en consideració el temps, les persones, els sacrificis i l'esforç. Ni la paciència. Ni la raó.
Dius que has patit i mai t'he vist de dol, que estimes i mai t'he vist esperar, que penses i mai t'he vist lluitar per un ideal.
Ara em somriuràs i em diràs que sí amb el cap. Diràs que tinc raó, donaràs mitja volta i marxaràs. Ni ho reflexionaràs, què més et dóna, ja tens el que vols. I amb aquesta simplicitat seguiràs la teva vida.
Sense recordar-me. A qui li explicaràs la nostra història? A qui li xiuxiuejaràs els meus secrets? A ningú. Els oblidaràs com un dia vas oblidar els d'ella. I els d'ella.
Però tot el que tu em vas dir, tot el que li estàs repetint ara suaument a cau d'orella, o bé davant el mar, o bé sota les estrelles; allò jo no ho oblidaré però tampoc m'ho emportaré.
En faré un poema, ho cremaré de nit. Ho enterraré a la sorra o ho cridaré al vent.
I així marxarà volant, secament i sense fressa, com tu un matí de primavera vas fer.
