Créixer

És increïble com passa el temps. És molt estrany que hi hagi segons que semblin eterns i mesos que se t'escapin de les mans sense adonar-te'n. El temps és relatiu, ja ho va dir Einstein però això no volia dir que s'experimentés tan fort.

Aquest estiu vola, i de quina manera. Bé, en realitat, no només l'estiu sinó tot l'any, tot el curs, tot batxillerat. No sé si serà perquè, per bé o per mal, tinc molt bona memòria i m'enrecordo fins dels més mínims detalls de tot el que em succeeix, però estic espantada. Tot passa, tot corre, tot canvia. Sí, sempre li he donat part de raó al pobre Heràclit. No sóc la mateixa de fa dues setmanes ni seré igual dintre de tres. No em refereixo a algun canvi físic ni molt nototori però dins meu vaig aprenent, vaig donant passes de gegant cada dia. 

Reflexiono fets, frases, gent, paraules (i extranyament jo sóc de les que parla més que escolta) i arribo a conclusions. Observo i observo, busco i busco el què buscar... I així vaig formant qui sóc, com sóc i què sóc. També qui vull ser, com vull ser i què vull ser. Però el temps té molta pressa i no puc perdre'n ni una mica. Haig d'aconseguir exprimir-lo al màxim, donar-lo al màxim  i fer el que hagi de fer al màxim. 

Així, quan miri enrere, trobaré només bells, vius i plens records i per davant més temps preciós, que vola sense parar.