El principi del final

Avui brindarem per tu. Avui aixecarem les copes amb bombolles i cridarem el teu nom ben fort. 

Miraràs el tovalló sobre la taula, t'enrojolaràs i somriuràs tímid. Et direm que ens adrecis unes paraules, i, després de fer-te pregar una mica, ens donaràs les gràcies per aquests anys. I em miraràs. 

Llavors, algú començarà a aplaudir, alguna s'emocionarà i tot serà xivarri i festa altre cop al compàs del so del piano. 

El dia de sempre, com cada any, al restaurant de sempre, ens hem reunit per celebrar el teu aniversari. Curiosament només aquesta data aconsegueix reunir tota la colla com en els vells temps, després de tantes dècades. Què diferents érem i què diferents seguim sent, després de 20 anys...

Anem recollint, els cambrers estan perdent la paciència amb aquests clients de trenta i pocs que arriben puntuals amb l'arribada de la calor.

Hem passat el sopar recordant velles anècdotes, en les quals gairebé sempre tu eres present; rient i sospirant amb nostàlgia els dies d'escola. Ens vam conèixer als 3 anys, altres als 10 i altres van arribar l'últim curs com si hi haguessin estat tota la vida.

No ens hem oblidat de xafardejar una mica sobre la classe dels de lletres i del que  se n'hauria fet d'ells, com tampoc d'on deuen haver anat a parar alguns professors. Sempre sarcàstic, has dit que tant de bo alguns ja s'hagin jubilat després de la guerra. Encara no entenc com podies tenir aquesta etiqueta d'alumne modèlic; ser fill del director no significa adquirir la seva disciplina i compostura. 

Perquè realment els que et coneixíem sabíem que no era el teu cas.

Sortim a fora, encara refresca, el rastre del pas de l'hivern per la ciutat no marxa tant de pressa. Tothom s'acomiada i s'excusa per marxar tant d'hora. "Això ja no són els 50." "Un altre dia anem a la Góndola fins tard." "Demà haig de portar a l'escola als nens." El de sempre, però cada any amb veu més cansada. I més madura.

Ja ha marxat tothom, t'han estirat les orelles i cantat en les mil i unes entonacions i desafinacions possibles. Quedem tu i jo, sempre els últims. Això també és tradició. 

"On anem senyoreta?" em mires amb cara divertida. Els trenta-dos anys que acabes de fer no es noten en la vitalitat d'aquests ulls mel, que brillen amb la tènue llum dels fanals, com quan en tenies tretze.

La pregunta ha estat pura formalitat ja que sabem perfectament on anirem. Caminant, sense agafar el tramvia ni la bici, baixem Via Laietana fins l'Avinguda de la catedral. Uns quants carrers i arribem a la plaça de Sant Felip Neri:

el nostre petit amagatall. Allà on tot començà.